la_meva_altra_Jo
De vegades ens sentim sols, a la nostra ciutat, per molt acompanyats que estem. De vegades ens sentim com un nino trencat, però sempre apareix una espurna d'esperança. Si ens hi esforcem.
Aquestes són les columnes que publico al rotatiu setmanal 'L'Independent de Sant Adrià'
Que us agradin!
L'independent
Web de L'Independent de Sant Adrià |
blogs de periodistes
Àlex |
Juanjo |
Myriam |
Noemí |
Oriol |
Roig |
arxiu_de_columnes
febrer 2007
març 2007
maig 2007
setembre 2007
febrer 2008
març 2008
abril 2008
juliol 2008
gener 2009
crèdits
blogger
blogskins
brushes:
x
lyrics: big city life by mattafix
#id10tdoc;
@ruth gumbau
divendres, 23 / gener / 2009
Estem carregats de tonteries. Cada cop ho veig més clar. I gran part d’això ve de arran de l’odiosa cultura del «políticament incorrecte». Ens ha fet esdevenir rídículs en moltes situacions.
Segur que recordeu el “miembra” de la Ministra Bibiana Aído. Probablement va ser tan sols un descuit de la titular d’Igualtat, que tan capficada a no ser políticament incorrecta, va decidir que dir “todos los miembros” no era adient per referir-se també a senyores.
Doncs no. El llenguatge no funciona així. Des de sempre, dir “ells” significa ells i elles igual que “vosaltres” no té gènere i pot designar persones de sexe masculí o femení.
Llegeixo avui al lloc web de l’Ajuntament de Barcelona que la Pirena d’ha presentat a la ciutat comtal. I els barcelonins i les barcelonines han pogut veure els trineus i els gossos. M’encén aquest nou costum. Algú es pensa que ser feminista passa per inventar-se noves regles lèxiques? Algú es pensa que m’ofendré perquè diguin “els barcelonins” per referir-se a mi, que sóc dona? M’ofenen unes altres coses: la diferència salarial entre homes i dones, per exemple, però no aquest nou costum. Fins aviat, lectors (i us incloc a les dones, òbviament).
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
12:17
divendres, 25 / juliol / 2008
Nova York, Vietnam, Tailàndia, República Dominicana… aquests són alguns dels destins estrella aquestes vacances. Cap novetat. La meva sorpresa arriba aquí: fa poc una familiar meva va estar a la República Dominicana. Normalment no li atrauria una d’aquestes estades de polsereta: un munt d’hores estirada a una hamaca, en bikini, ara un gelat, ara un còctel, i cap més activitat. Però l’estrès acumulat a la feina li va fer repensar-se aquesta opció i així ho va fer.Quan va arribar a l’hotel que havia reservat per internet es va trobar amb una cosa en què no s’hi havia fixat. Resulta que l’hotel no admetia nens. L’edat mínima era de 16 anys per poder allotjar-s’hi. A ella no l’afectava, perquè viatjava amb la seva parella. “Bé, més tranquils estarem”, van pensar. I aquella setmana no va haver ningú que els esquitxés d’aigua ni que els llencés una pilota.Realment aquesta exclusió infantil pot ser una bona idea per gent que no tingui ganes de veure nens, però llavors se m’acudeixen més idees d’hotels que podrien muntar. Podrien fer hotels que no deixin entrar la gent que cridi. No suporto els crits. I ja posats, i seria molt més d’agrair, jo faria hotels on no es deixi entrar als que no utilitzen desodorant. I als que es pugen els mocs ostentosament.Com si la mala educació hagués de ser una cosa només dels nens.Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
09:22
divendres, 11 / abril / 2008
Li agradava el vestit negre que m’havia comprat fa uns dies. Poc ens pensàvem que aquest vestit seria el que em posaria per anar al seu funeral només 3 setmanes després. Avui, quan escric aquestes línies fa tot just dues setmanes que ens va deixar.
Era en Josep Gumbau, adrianenc orgullós i exdirector del Mercat. Va néixer al barri de Sant Joan Baptista, al davant d’on ara hi ha el búnker de l’avinguda de la platja i els seus últims anys els va passar al Sant Adrià Nord, al costat de l’Ateneu.
Seria incapaç de recordar totes les coses que em va ensenyar: em va ensenyar a estrènyer la mà amb força, a ser honesta, em va ensenyar a redactar, que m’agradessin les tecnologies, a ser molt perfeccionista en tot... Un dia em va dir que havia de mirar de ser la millor, fos periodista o fornera, però m’havia d’esforçar a ser la millor. Tampoc no li feia por ser políticament incorrecte: em deia que l’important no era participar. L’important és guanyar o, si més no, intentar-ho amb totes les teves forces.
Gràcies a les desenes de persones que ens vau acompanyar en el seu adéu. Mig Sant Adrià hi era! Sense drames, només amb bones paraules cap a ell. Se les mereixia.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
21:05
diumenge, 30 / març / 2008
Si una cosa pot sortir malament, sortirà malament. Dissabte al matí, vaig tard. Fem una calçotada casolana amb els amics. Ens repartim les feines. Jo faig la salsa. Ha corregut el rumor que la faig bona. Però vaig tard. Acabo d’escalivar els alls, el pebrot i els tomàquets. Els afegeixo a la batedora amb la nyora, ametlles, avellanes, pà torrat, oli, sal i vinagre. Nivell 6 de batedora. El màxim. Per Déu, que vagi ràpid, que encara m’he de vestir. Aparto un segon la vista de la batedora i quan hi torno, ai las!, hi ha gotes del romesco a la cafetera, al microones, i a la nevera. Per sort el gruix de la salsa continua dintre de la batedora que -en quin gran moment- acaba de morir.
Afortunadament, tinc una botiga d’electrodomèstics just a sota de casa meva. Em poso l’abric, em mig pentino i baixo corrent a comprar-ne una de nova. M’ho prenc amb una miiiiica de calma i decideixo adquirir una de bona, una que em duri una mica més que l’anterior, si més no. Agafo una dependenta i li demano que m’aconselli, no em fa res gastar una mica més si sé que el nou estri no em deixarà tirada! La noia és molt correcta. M’explica quina és la més cara, la més barata i me’n destaca una que diu que és la millor en la relació qualitat-preu. Com que la marca m’és familiar, li faig cas i la compro.
Pago. Mentro espero el tiquet ve un company seu i comencen a fer bromes. Sobre el fet que ell va a missa cada diumenge. I acte seguit, en un volum una mica més que elevat, li diu davant meu que en realitat és un coi de feixista per anar cada diumenge a l’església. Agafo el tiquet atònita. A banda de la simplicitat del sil·logisme “vas a missa= ets un fatxa”, què hauria passat si jo arribo a ser una fervent catòlica? Em van donar ganes de dir-li que havia d’anar amb compte, que les coses no es feien ni es deien així, ni menys encara davant d’una clienta. Però no tenia temps. Havia de fer la salsa dels calçots!
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
21:03
diumenge, 23 / març / 2008
Stanley Milgram va elaborar als anys 60 a teoria dels sis graus de separació, segons la qual, qualsevol persona està, com a màxim, a sis graus -o apretades de mans- de qualsevol altra persona del món, ja sigui la Reina d’Anglaterra, George Clooney, un pastor gallec o un ramader del Senegal. Òbviament la teoria és absolutament indemostrable, però de vegades les casualitats són absolutament sorprenents. Quatre en vint-i-quatre hores, he tingut.
Divendres al migdia. Resulta que la meravellosa veïna, A, que s’ha instal·lat al costat de casa dels meus pares i que acaba de tenir una nena preciosa per la qual la meva mare està “coladeta” és la cosina de la que va ser la meva millor amiga de la infantesa, S. A la nit sopo a casa d’una companya de feina, C, amb tot el departament. Abans de marxar, li pregunto al xicot d’aquesta noia, R, on treballa i veig que és company de feina de la meva tieta. Dissabte matí m’escriu un amic, A.P. (que també és amic de C) per dir-me que la seva mare havia anat a comprar el vestit pel casament del seu fill (A.P.) i havia anat just a la botiga de la meva mare, I. A la tarda, de calçotada, un dels amics de la meva parella, S.D. ens sorprèn dient-nos que és amic del germà d’un dels nostres millors amics A.T. i que coneix el nostre amic i germà de l’anterior, J.T. (que també és amic d’A.P, per cert).
Petites mostres que la teoria dels 6 graus no va tan desencaminada.
Una amiga meva va conèixer en Damon Albarn, cantant de Blur. Això significa que jo estic a dos graus d’ell i els que em coneixeu, a tres. I les mares dels que em coneixeu, a quatre. I així successivament. Això si és que no coneixeu la meva amiga, que llavors, estareu a menys graus.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
21:02
divendres, 29 / febrer / 2008
No perdre el temps amb tonteries ni amb persones tontes, acceptar els bons consells, estalviar més, ser més pacient, trucar més en comptes de tants e-mails, enrecordar-me de fer la travessa (si no, no em pot tocar!!), desenganxar-me dels sms, de la tecnologia en general, actualitzar el meu blog més sovint, escriure en aquest diari més sovint, no obsessionar-me amb la feina, no obsessionar-me si no arribo a tot, seguir anant al gimnàs, ser menys perfeccionista i més tolerant, acceptar que els altres no sempre actuaran com jo esperaria que ho fessin, calmar-me, calmar-me, calmar-me...
Un cop ha passat la voràgine de festes de Nadal, dos mesos després és el moment ideal per fer recompte de tot el que va passar l’any anterior i fer una llista assenyada dels propòsits de l’any que tot just ha començat. Com els Oscar, t’ha de donar temps a reflexionar i poder fer, així, una valoració no objectiva, però sí allunyada. Amb la distància suficient.
Com no tinc grans fites com podrien ser deixar de fumar, o de beure, ni m’he d’aprimar una gran quantitat de quilos, em passen pel cap una vintena de coses que podria fer per millorar la meva vida i complir amb totes les meves responsabilitats però sense estrès. En anglès, aquests propòsits d’any nou són les “new year resolutions”, un concepte, però, que si traduïm literalment, no significa “propòsit”, sinó “determinació” o “decisió”. I la diferència és abismal entre un propòsit (trobo que hauria de fer això) i una determinació (estic convençuda que he de fer i -què coi- és clar que faré això). Aquest 2008, no em proposaré coses, tinc la determinació de fer-les.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
12:46
dilluns, 10 / setembre / 2007
David Beckham, Thierry Henry i Wayne Rooney. Què tenen en comú a banda de ser tres futbolistes famosos? Doncs que els tres eren objectius de la xarxa terrorista d’Al Qaeda. La raó (si és que pot haver una raó?) Doncs la suposada mala influència que aquests 3 cracks del futbol exerceixen sobre els joves musulmans.
A banda de ser del tot menyspreable l’elaboració de llistes terroristes, anem a una altra qüestió. Suposant que Becks, el Blaugrana Henry o Rooney “distraguessin” els joves musulmans de les seves obligacions, són ells 3 culpables? No tindrien cap mena de responsabilitat en absolut aquests nois de moral musulmana “distreta”? És a dir, fins a quin punt es pot culpar algú altre de les nostres accions o omissions?
Molts prefereixen fer el que els dictin els professors, pares, marits o fins i tot governants, abans que prendre una decisió per ells mateixos. Per què renunciar a la llibertat quan ens omplim la boca de l’important que és gaudir-ne? Per por. Por a escollir, por a equivocar-nos, por a la responsabilitat. Jean Paul Sartre va parlar sobre aquesta por. Per al l’existencialista francès, la possessió de llibertat causa angoixa en l’home. Però aquesta s’ha de superar i començar a fer eleccions. Eleccions que ens portaran pel bon o pel mal camí i que exigeixen un compromís. Sartre deia que quan ens adonàvem del caràcter absurd que té l’existència, apareixia la nàusea. La mateixa nàusea que sentim quan llegim una llista terrorista.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
20:59
